Al segle XX, la pèrdua de la diversitat dels animals domèstics es va tornar dramàtica i la sensibilitat sobre els temes de conservació per al món domèstic van començar a ser presos de debò des del punt de vista dels conservacionistes de la vida silvestre.

Els esforços sobre la conservació dels animals domèstics es van retardar fins que l'Organització de l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) va esmentar del seu interès a l'any 1948, com a resultat de la creixent consciència en la pèrdua de races adaptades a dures condicions de producció. En aquest moment, el debat sobre la preservació de les races d'animals domèstics va començar a créixer, incloent enfocaments tant ex situ com in situ. No va ser fins a 1974, en el Primer Congrés Mundial de Genètica Aplicada a la Producció Ramadera, quan es va consolidar la idea general de conservació de races. 

La necessitat de l'organització i coordinació dels processos de conservació es va establir en dos nivells: Des del punt de vista governamental, la FAO va assumir un paper clau, mentre que, des del punt de vista no governamental, el British Rare Breed Survival Trust (RBST), fundat en 1973, es va convertir en pioner de programes de conservació d'animals domèstics. La coordinació mundial no es va aconseguir fins a 1990, quan el consell de la FAO va recomanar el desenvolupament d'un programa mundial per a la gestió sostenible dels recursos zoogenètics. La coordinació general es va concretar durant la Conferència Tècnica Internacional sobre Animals i Recursos genètics a Interlaken, Suïssa en 2007. Després d'aquesta conferència es va adoptar, el Pla Global d'Acció per als recursos zoogenètics. Però el veritable punt d'inflexió per a la sensibilitat general a favor dels recursos zoogenètics domèstics amb interès agrícola i alimentari es va produir en la conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament a la Convenció sobre la Biodiversitat Biològica en 1992 a Rio de Janeiro celebrada sota l'empar de les Nacions Unides.

Les seves principals recomanacions van ser la conservació de la biodiversitat, assegurant el seu ús sostenible i una distribució justa i equitativa dels beneficis, derivats de la seva utilització, inclosa la biodiversitat agrícola. Altres recomanacions sobre l'accés a recursos genètics es presenten en el Protocol de Nagoya en 2014. Actualment es desenvolupen diverses accions per organitzar i coordinar les activitats de la conservació des de tots els nivells: disseny d’estratègies, proposta d’accions in situ i ex situ i promovent la recerca internacional, a més de, treballar els seus principals aspectes.